FONÈTICA CONSONÀNTICA

Consonants alveolars fricatives

Segons el mode d’articulació, les consonants alveolars fricatives poden ser sordes [s] o sonores [z].

Cal pronunciar [s] sorda quan les paraules porten:

a) ss entre vocals: assaig, disseny, interessar, passió, missió.

b) ss en els prefixos trans- i sots- seguits d’un mot començat per s-: sotssecretari, transsònic.

c) s en posició inicial, en posició final i davant o darrere de consonant:
sentiment, repàs, pensar, festa, transformar.

Excepcions:
1) en el prefix trans- i en els derivats de fons i de dins seguits de vocal o consonant sonora.
2) si la s va seguida de consonant sonora.

d) s en mots que comencen per s als quals se’ls afig un prefix: asíndeton, antesala, bisexual, ecosistema, contrasenya, dinosaure, polisíl·lab, sobresalt.

e) c davant de e, i: cera, cinema, cacera, ací, secció, solvència, abundància.

f) ç davant de a, o, u i en posició final: força, eriçó, forçut, esperança, capaç.

g) el grup ts a principi de mot: tsar, tsarevitx. Cal tenir en compte que en registres molt formals es pronunciarien africades [ts].

h) el grup sc davant de e, i: piscina, ascensor.

Cal pronunciar [z] sonora quan les paraules porten:

a) s entre vocals: cosí, casar-se, pesar.

b) s en el prefix trans- i en els derivats de fons i de dins seguits de vocal o consonant sonora: trànsit, transitar, enfonsar, endinsar. Però transport, transformar... són sordes.

c) s seguida de consonant sonora: esborrar, esmolar, esmorzar.

d) z en qualsevol posició: pinzell, zulu, amazona, nazi, ozó.

e) el grup tz del sufix –itzar: analitzar, localitzador, normalitzar, organització. La pronúncia africada és pròpia dels registres més formals.

Consonants palatals africades o fricatives

Segons el mode d’articulació, les consonants palatals poden ser sordes [∫], [t∫] o sonores [dз], [з].

Remarques:

a) En el valencià general i tortosí, la x inicial de mots com xal, xampany, xicot, xiular... es pronuncia africada [t∫].

b) En canvi, la pronúncia és fricativa [∫] en alguns mots, la majoria d’origen àrab: xarop, xarxa, Xàbia, Xàtiva, Xeresa, Xeraco, xeringa.

c) En el valencià general, la j i la g de mots com joc, germà, pluja o regidor es pronuncien com la tj i la tg de viatjar i fetge, és a dir, africades, [dз]: [dзermá], [plúdзa], [redзidór]. En la major part de la resta del domini lingüístic es pronuncia fricativa [з].

d) La j del pronom personal jo i l’adverbi ja es pronuncia com una i semiconsonant i no com una sibilant: [‘jo], [‘ja].

Els sons de la x

A més dels sons que ja hem vist de la x ([∫] i [t∫]), cal remarcar que aquesta consonant té altres realitzacions com les que trobem en els mots taxi [táksi] o explicar [eksplikár], per una banda; o les que trobem en mots com examen [egzámen] i exhibir [egzibír], per altra banda.

Casos on la x sona sorda [ks]:

a) Entre vocals: fixar, luxe, màxim, òxid, oxigen, sexe, taxa...

b) Mots començats per ex+consonant sorda: excepció, excel·lent, excrement, excursió...

c) A final de mot: annex, complex, crucifix, fix, índex, prefix, sufix, esfinx... Però romanx, ponx.

Casos on la x sona sonora [gz]:

a) Mots començats per ex+vocal: exagerar, exemple, exercici, exèrcit, existir...

b) Mots començats per ex+h+vocal: exhalar, exhaurir, exhaust, exhibició...

c) Mots començats per ex+consonant sonora: exvot, ex-libris

Fonètica sintàctica: consonants finals i fenòmens de contacte

Els principals fenòmens de contacte consonàntic són:

a) Ensordiment:

Les consonants oclusives en posició final de paraula es pronuncien sordes quan es troben davant de pausa, davant de vocal o davant de consonant sorda. Així:

La b passa a pronunciar-se [p] en tub, àrab escrit, club caríssim.

La d passa a pronunciar-se [t] en verd, actitud impecable, fred polar.

La g passa a pronunciar-se [k] en diàleg, càstig abusiu, sang freda.

b) Sonorització:

Les consonants oclusives en posició final de mot es pronuncien sonores davant una consonant sonora. Així:

La p passa a pronunciar-se [b]: cap baix, tap negre.
La t passa a pronunciar-se [d]: gat blanc, dit menut.

La c passa a pronunciar-se [g]: cuc de terra, ruc jove, pic màgic.

Les consonants africades i fricatives en posició final de mot e pronuncien sonores davant una vocal o una consonant sonora. Així:

La f passa a pronunciar-se [v] en golf estret, baf humit, fotògraf distret.

La s i la ç passen a pronunciar-se [z]: braç esquerre, gos de presa, els vius, veloç i potent, els amics, dies llargs.

La x [∫] passa a ponunciar-se [з]: guix blanc, peix olorós, naix de cul, apareix de sobte.

La ts passa a pronunciar-se [dz]: pots acompanyar-me, no pots deixar-ho, tots units.

La ig i la tx passen a pronunciar-se [dз]: roig i negre, vaig de pressa, estoig obert, despatx buit.

c) Geminació:

És una repetició successiva d’un so. Ortogràficament les geminacions es representen per:

1) La repetició de la mateixa lletra, en els casos dels doblets –dd–, –l·l–, –mm–, –nn–: additiu, novel·la, innocent, immediat.

2) Els aplecs –tl–, –tll–, –tm–, –tn–, en què la t que apareix com a primer element no es pronuncia sinó que indica una duplicació del segon so: guatla, rotllo, setmana, motle.

Observacions:
a) No representen geminacions els aplecs –cc– i –gg–, ja que cada grafia es pronuncia d’una manera diferent: accident [ks], suggerir [gdз]; ni els dígrafs –ss–, –rr–, que s’usen per representar un únic so, [s] i [r] respectivament.
 

b) Si bé és preferible la pronunciació geminada dels grups consonàntics –dd–, –l·l–, –mm–, –nn–, –tl–, –tll–, –tm– i –tn– per ser considerada més formal, també és pròpia del valencià estàndard la pronunciació simple.

c) L’aplec –tn– i -tl- es pronuncia [dn], [dl] en paraules cultes: ètnic, vietnamita, atles, atlàntic...

d) Emmudiment:

Consisteix a no pronunciar un so quan es troba en unes posicions determinades. Els casos més generalitzats d’emmudiment són els següents:

1) La p dels grups ps- inicial: psicologia, psiquiatre... Esta p sols es pronunciaria en registres molt formals.

2) La primera r de mots com arbre, diners, prendre i els seus derivats així com les formes de futur i condicionals d’estos verbs: sorprendrà, comprendria...

3) La primera consonant dels grups consonàntics cultes gn–, mn– i pn–: gnom, mnemotècnia, pneumònia.

4) La b de la preposició amb davant de consonant: amb tu.

5) La p dels grups consonàntics –mp– i –mpt–: presumpció, compte, atemptat.

6) Sovint i, sistemàticament, al nord de la comarca del Camp de Morvedre, les consonants oclusives en les seqüències finals de paraula –lt, –ld, –mp, –mb, –nt, –nd: molt, camp, rumb, font, profund, també els plurals molts, camps...

7) A partir de la comarca de la Plana Alta cap al nord del domini la r final dels verbs i d’altres categories: cantar, saber, patir...