dimecres, 6 de març del 2019

FONÈTICA CONSONÀNTICA


Consonants alveolars fricatives

Segons el mode d’articulació, les consonants alveolars fricatives poden ser sordes [s] o sonores [z].

Cal pronunciar [s] sorda quan les paraules porten:

a) ss entre vocals: assaig, disseny, interessar, passió, missió.

b) ss en els prefixos trans- i sots- seguits d’un mot començat per s-: sotssecretari, transsònic.

c) s en posició inicial, en posició final i davant o darrere de consonant:
sentiment, repàs, pensar, festa, transformar.
Excepcions:
1) en el prefix trans- i en els derivats de fons i de dins seguits de vocal o consonant sonora.
2) si la s va seguida de consonant sonora.

d) s en mots que comencen per s als quals se’ls afig un prefix: asíndeton, antesala, bisexual, ecosistema, contrasenya, dinosaure, polisíl·lab, sobresalt.

e) c davant de e, i: cera, cinema, cacera, ací, secció, solvència, abundància.

f) ç davant de a, o, u i en posició final: força, eriçó, forçut, esperança, capaç.

g) el grup ts a principi de mot: tsar, tsarevitx. Cal tenir en compte que en registres molt formals es pronunciarien africades [ts].

h) el grup sc davant de e, i: piscina, ascensor.

Cal pronunciar [z] sonora quan les paraules porten:

a) s entre vocals: cosí, casar-se, pesar.

b) s en el prefix trans- i en els derivats de fons i de dins seguits de vocal o consonant sonora: trànsit, transitar, enfonsar, endinsar. Però transport, transformar... són sordes.

c) s seguida de consonant sonora: esborrar, esmolar, esmorzar.

d) z en qualsevol posició: pinzell, zulu, amazona, nazi, ozó.

e) el grup tz del sufix –itzar: analitzar, localitzador, normalitzar, organització. La pronúncia africada és pròpia dels registres més formals.


Consonants palatals africades o fricatives

Segons el mode d’articulació, les consonants palatals poden ser sordes [∫], [t∫] o sonores [dз], [з].

Remarques:

a) En el valencià general i tortosí, la x inicial de mots com xal, xampany, xicot, xiular... es pronuncia africada [t∫].

b) En canvi, la pronúncia és fricativa [∫] en alguns mots, la majoria d’origen àrab: xarop, xarxa, Xàbia, Xàtiva, Xeresa, Xeraco, xeringa.

c) En el valencià general, la j i la g de mots com joc, germà, pluja o regidor es pronuncien com la tj i la tg de viatjar i fetge, és a dir, africades, [dз]: [dзermá], [plúdзa], [redзidór]. En la major part de la resta del domini lingüístic es pronuncia fricativa [з].

d) La j del pronom personal jo i l’adverbi ja es pronuncia com una i semiconsonant i no com una sibilant: [‘jo], [‘ja].

Els sons de la x

A més dels sons que ja hem vist de la x ([∫] i [t∫]), cal remarcar que aquesta consonant té altres realitzacions com les que trobem en els mots taxi [táksi] o explicar [eksplikár], per una banda; o les que trobem en mots com examen [egzámen] i exhibir [egzibír], per altra banda.

Casos on la x sona sorda [ks]:

a) Entre vocals: fixar, luxe, màxim, òxid, oxigen, sexe, taxa...

b) Mots començats per ex+consonant sorda: excepció, excel·lent, excrement, excursió...

c) A final de mot: annex, complex, crucifix, fix, índex, prefix, sufix, esfinx... Però romanx, ponx.

Casos on la x sona sonora [gz]:

a) Mots començats per ex+vocal: exagerar, exemple, exercici, exèrcit, existir...

b) Mots començats per ex+h+vocal: exhalar, exhaurir, exhaust, exhibició...

c) Mots començats per ex+consonant sonora: exvot, ex-libris


Fonètica sintàctica: consonants finals i fenòmens de contacte

Els principals fenòmens de contacte consonàntic són:

a) Ensordiment:


Les consonants oclusives en posició final de paraula es pronuncien sordes quan es troben davant de pausa, davant de vocal o davant de consonant sorda. Així:



La b passa a pronunciar-se [p] en tub, àrab escrit, club caríssim.

La d passa a pronunciar-se [t] en verd, actitud impecable, fred polar.

La g passa a pronunciar-se [k] en diàleg, càstig abusiu, sang freda.



b) Sonorització:

Les consonants oclusives en posició final de mot es pronuncien sonores davant una consonant sonora. Així:

La p passa a pronunciar-se [b]: cap baix, tap negre.
La t passa a pronunciar-se [d]: gat blanc, dit menut.
La c passa a pronunciar-se [g]: cuc de terra, ruc jove, pic màgic.

Les consonants africades i fricatives en posició final de mot e pronuncien sonores davant una vocal o una consonant sonora. Així:

La f passa a pronunciar-se [v] en golf estret, baf humit, fotògraf distret.
La s i la ç passen a pronunciar-se [z]: braç esquerre, gos de presa, els vius, veloç i potent, els amics, dies llargs.
La x [∫] passa a ponunciar-se [з]: guix blanc, peix olorós, naix de cul, apareix de sobte.
La ts passa a pronunciar-se [dz]: pots acompanyar-me, no pots deixar-ho, tots units.
La ig i la tx passen a pronunciar-se [dз]: roig i negre, vaig de pressa, estoig obert, despatx buit.

c) Geminació:
És una repetició successiva d’un so. Ortogràficament les geminacions es representen per:
1) La repetició de la mateixa lletra, en els casos dels doblets –dd–, –l·l–, –mm–, –nn–: additiu, novel·la, innocent, immediat.

2) Els aplecs –tl–, –tll–, –tm–, –tn–, en què la t que apareix com a primer element no es pronuncia sinó que indica una duplicació del segon so: guatla, rotllo, setmana, motle.

Observacions:
a) No representen geminacions els aplecs –cc– i –gg–, ja que cada grafia es pronuncia d’una manera diferent: accident [ks], suggerir [gdз]; ni els dígrafs –ss–, –rr–, que s’usen per representar un únic so, [s] i [r] respectivament.
 
b) Si bé és preferible la pronunciació geminada dels grups consonàntics –dd–, –l·l–, –mm–, –nn–, –tl–, –tll–, –tm– i –tn– per ser considerada més formal, també és pròpia del valencià estàndard la pronunciació simple.
c) L’aplec –tn– i -tl- es pronuncia [dn], [dl] en paraules cultes: ètnic, vietnamita, atles, atlàntic...

d) Emmudiment:
Consisteix a no pronunciar un so quan es troba en unes posicions determinades. Els casos més generalitzats d’emmudiment són els següents:

1) La p dels grups ps- inicial: psicologia, psiquiatre... Esta p sols es pronunciaria en registres molt formals.

2) La primera r de mots com arbre, diners, prendre i els seus derivats així com les formes de futur i condicionals d’estos verbs: sorprendrà, comprendria...

3) La primera consonant dels grups consonàntics cultes gn–, mn– i pn–: gnom, mnemotècnia, pneumònia.

4) La b de la preposició amb davant de consonant: amb tu.

5) La p dels grups consonàntics –mp– i –mpt–: presumpció, compte, atemptat.

6) Sovint i, sistemàticament, al nord de la comarca del Camp de Morvedre, les consonants oclusives en les seqüències finals de paraula –lt, –ld, –mp, –mb, –nt, –nd: molt, camp, rumb, font, profund, també els plurals molts, camps...

7) A partir de la comarca de la Plana Alta cap al nord del domini la r final dels verbs i d’altres categories: cantar, saber, patir...

FONÈTICA VOCÀLICA


E oberta

a) Quan la vocal de la síl·laba següent és una i: cèntric, col·legi, conveni, dèbil, exèrcit, incendi, misteri, obsequi, patètic, premi, prudència...
Excepcions: església, Dénia, sépia, sénia...
Observació: la e de València es pronuncia tancada en valencià estàndard (com també és el cas d’altres mots que s’escriuen amb accent obert: què, perquè, època o sèrie).

b) Quan la vocal de la síl·laba següent és una u o en el diftong –eu: cèl·lula, fèmur, fideu, ingenu, perpetu, peu, preu, referèndum...
Excepcions: creu, greu, meu...

c) Davant de l, l·l, rr i r seguida de consonant: arrel, cel, mel, aquarel·la, cel·la, novel·la, ferro, serra, terra, comerç, cert, hivern, verd...
Excepcions: belga, selva, cercle, cérvol, erm, ferm, herba, serp, terme...

d) En quasi totes les esdrúixoles: anècdota, cèlebre, gènere, rèplica...
Excepcions: Énguera, llémena, témpores, séquia, església

e) Paraules planes amb accent gràfic: dèbil, fèrtil...
Excepcions: préstec, cérvol, sépia...

f) En les terminacions –ecta, -ecte, -epta, -epte: col·lecta, correcte, objecte, recepta, concepte, excepte...
Excepcions: repte i les formes del verb reptar accentuades en el lexema.

g) En els termes tècnics i científics: acèfal, espectre, telègraf, telèfon, pètal, vèrtex...
Excepcions: apotema, biblioteca, castrense, celest, forense, lepra, teorema...

h) Quan es correspon amb el diftong castellà ie: hierro→ferro, sierra→serra ... Alerta perquè no sempre es compleix: piedra→pedra, hierba→herba

i) Altres mots: gendre, tendre, Vicent, Josep.


O oberta

a) Quan va davant de i o la vocal de la síl·laba següent és una i: Alcoi, boia, boina colònia, dimoni, elogi, heroi, lògica, misogin, odi, oli...
Excepcions: acabades en –oix com moix o coix.

b) Quan va davant de u o la vocal de la síl·laba següent és una u: bou, còmput, cònjuge, Corpus, dijous, mòdul, nou, ou, ploure, prou, sou (salari)...
Excepcions: sou (ser), pou presenta vacil·lacions (oberta/tancada)

c) En quasi tots els mots esdrúixols: còlera, còmplice, dòmino, glòria, història, lògica, memòria, òptica, pòlissa...
Excepcions: fórmula, góndola, pólvora, tómbola, tórtora.

d) Paraules planes amb accent gràfic: psicòleg, pròleg...
Excepcions: estómac,...

e) En els termes tècnics i científics: amorf, anòmal, ciclop, demagog, esòfag, poliglot, pròleg, quiròfan, quilòmetre, tòrax...
Excepcions: acabades en –oma com carcinoma o lipoma i acabades en –forme com pluriforme.

f) En els pronoms demostratius neutres i en els monosíl·labs i els seus compostos acabats en –o: açò, això, allò, bo, do, so, to, tro, ressò, ultrasò...
Excepcions: en la conjunció però hi ha vacil·lació (oberta/tancada)

g) En la majoria dels mots acabats en :
- oc, -oca: albercoc, foc, groc, bajoca, lloca, roca...Excepte: boc, boca, moca.
- oç: feroç, veloç... Excepte: boç, arboç.
- ofa: carxofa, estrofa, garrofa, Moncofa...
- oig, -oja: boig, goig, roig, boja, roja... Excepte: estoig.
- ol, -ola: bunyol, caragol, fesol, escola, pistola... Excepte: bola, cola, gola.
- oldre: absoldre, moldre, resoldre...
- olt, -olta: desimbolt, solt, revolt, revolta... Excepte: molt, escolta.
- ondre: compondre, correspondre, respondre...
- ort, -orta: esport, fort, hort, mort, sort, horta, porta...
- ossa: brossa, carrossa, grossa. Excepte: bossa, gossa.
- ost, -osta: cost, impost, pressupost, rebost, posta... Excepte: agost, congost, most.
- ot, -ota: clot, pot, xicot, cabota, granota, pigota... Excepte: bot, brot, nebot, rot, bota, gota,tot jota, sota...

h) Quan es correspon amb el diftong castellà –ue: huevo→ou, suerte→sort,
suelo→sòl, consuelo→consol... Excepte: cuenta→compte.

i) En altres mots: hora, home, dona, aleshores,..


Fonètica sintàctica

És propi de l’àmbit general pronunciar en una sola síl·laba la vocal final de mot amb la vocal inicial del mot següent, tot fent-hi o bé sinalefa o bé elisió.

Elisió
Una de les vocals no es pronuncia.

1. Vocal tònica+vocal àtona, s'elideix l'àtona.
Mà esquerra, ve amb mi, a mi em sembla, no el veig
Pronunciat: Mà'squerra, ve’mb mi, a mi’m sembla, no’l veig

2. Vocal àtona+vocal àtona
· Si les dues són (o sonen) iguals, s'elideix la primera.
· Si en l'aplec hi ha una /e/ i una vocal, s'elideix la /e/.
· Si la 1ª àtona és /-a/ i l'altra és /e-/, s'elideix la /e/.
· Si la 1ª vocal àtona és /i/, s'elideix la 2ª.
Quina alegria, una artista vine en tren, carro obscur, torna a entrar
Pronunciat: Quin’alegria, un’artista, vin’en tren, carr’obscur, torna’ntrar

3. Vocal àtona+vocal tònica, s’elideix l'àtona.
Mitja hora, vol que òbriguen ja
Pronunciat: Mitj’hora, vol qu’òbriguen ja

Sinalefa
Les vocals en contacte es pronuncien en una síl·laba.

1. Si el pronom HI o la conjunció I van seguides de vocal, es pronuncien en una síl·laba perquè la I fa de consonant, o la conjunció "SI".
Hi ha gent, no hi ha res a fer, i a mi, què?, si ocupa el lloc
Pronunciat: Hiha gent, no hiha res a fer, ia mi què?, siocupa el lloc

2. La vocal final de paraula i la inicial de la paraula següent són combinació de diftong.
Demà hi serà, té un gat, tu i jo
Pronunciat: Demai serà, teun gat, tui jo

3. La U també pot fer de consonant (fins i tot quan el pronom HO es pronuncia U).
Cau alguna cosa, ho ha fet ell, canto a l'amor
Pronunciat: Ca ual guna cosa, ua fet ell, can toa l'amor

4. També pot formar-se un triftong.
Hi ha una donzella, i augmentà el plor
Pronunciat; Iau na donzella, iaug mentàl plor