dilluns, 4 de maig del 2020

ORACIONS SUBORDINADES ADVERBIALS



A)Oracions subordinades adverbials circumstancials

Equivalents a un adverbi, fan la funció de CC i s’introdueixen per un nexe adverbial o una preposició o una forma no personal del verb (infinitiu, gerundi o participi). Antigament s’anomenaven pròpies. Es divideixen en tres classes:

De manera

Funció de CCM, s’introdueixen pels nexes: com, com si, tal com... Es pot substituir pel pronom hi. Ex:
Jaume va fugir amb els diners com si ho haguera fet sempre. Jaume hi va fugir amb els diners.
Ha fet l’exercici tal com li vaig dir. Hi ha fet l’exercici.

De temps

Funció de CCT, s’introdueixen els nexes: quan, abans que, després que, des que... No es pot substituir per pronoms. Ex:
Abans de comprar la moto, sempre anava en autobús.
En arribar de l’escola es va adonar que no es trobava gens bé.

De lloc

Funció de CCL, s’introdueixen amb nexes com: on, d’on, per on...  Es pot substituir per hi i quan és CCL de procedència per en. Ex:
Joanna ha marxat de viatge on sempre ha volgut anar. Joana hi ha marxat de viatge.
Torna del país més gran del món. En torna.

B)Oracions subordinades adverbials no circumstancials

No equivalen a un adverbi i no es poden substituir per pronoms. S’uneixen a l’oració principal a través d’una conjunció o locució conjuntiva o una forma no personal del verb (infinitiu, gerundi o participi). Tenen una certa independència respecte de la proposició principal i alguns lingüistes consideren que formen un grup a part anomenant-les oracions interordinades, mentre que antigament s’anomenaven impròpies. Poden ser de sis classes:

Comparatives

Són subordinades adverbials de quantitat, atès que mantenen una relació d’igualtat, de
desigualtat o de proporcionalitat.
Igualtat: igual que, tan...com, exacte a + determinant + que... Ex:
És tan alt com son pare.
Superioritat: més... que, millor... que, etc. Ex:
Ha ballat més que els seus amics.
Inferioritat: menys... que, pitjor... que, etc. Ex:
Ha tret menys nota que els seus companys.
Proporcionalitat: com més... més/menys, com menys... menys/ més... Ex:
Com més s’esforçava més motivat es trobava.

Causals
Indiquen la causa d’allò que s’expressa a l’oració principal. Són introduïdes per nexes com:
ja que, perquè, atès que, com que... Ex:
Com que no el coneixia, no li va donar almoina.

Finals
Marquen la finalitat expressada a l’oració principal. S’introdueixen amb els nexes: a fi que, perquè, per tal de/que... Ex:
Anirà a dinar al restaurant per tal de tenir més temps lliure.

Consecutives
Indiquen la conseqüència de l’oració principal. S’introdueixen amb els nexes: de manera que, tan/tant... que, fins al punt que... Ex:
Es va sentir tan fatigat que es va adormir llegint el llibre.

Condicionals
Expressen la condició perquè es realitze el que expressa l’oració principal. S’introdueixen
amb els nexes: si, posat que, sempre que, llevat que, en cas que... Ex:
Llevat que no ploga, es podrà realitzar el concert.

Concessives
Expressen un impediment o objecció envers l’oració principal. S’introdueixen amb els nexes encara que, tot i que, per més que, malgrat que... Ex:
Malgrat que té les entrades no sap si podrà assistir a la final del campionat.

dimarts, 24 de març del 2020

EL RESUM


El DNV defineix resum així: Escrit o discurs que exposa breument els punts essencials d'altres escrits o discursos més extensos, o que informa succintament sobre alguna cosa.

En el nostre cas, la realització d'un resum s'ha de fer amb paraules pròpies, haurà de tenir una extensió reduïda i caldrà que demostre que hem entès el text.

    Bon resum
Fase de comprensió de l'original i selecció de la informació essencial:
    Llegir atentament el text les vegades que calga, fins arribar a comprendre'l completament. (Si és necessari i es permet caldrà buscar al diccionari les paraules desconegudes.)
    Marcar les paraules clau.
    Descobrir la informació secundària i les dades i xifres no essencials.
    Elaborar un esquema amb les idees principals o bé subratllar-les en el text.
Fase de redacció:
    Utilitzar el nostre propi vocabulari, usar sinònims.
    Evitar citar o copiar fragments complets del text original.
    Prescindir de la nostra valoració personal.
    Parlar com si fórem l'autor/a, tot evitant frases de l'estil: "l'autor diu...", "el text ens parla..."
    Encadenar les idees amb connectors.
    Mantenir sempre que siga possible el tipus de narrador, el registre, la tipologia textual...
    Redactar un text adequat, coherent i cohesionat.
    Aconseguir una extensió d'una quarta part de l'original o bé amb el límit establit pel professo
    Revisar l'ortografia.
    Mal resum
    Començar a redactar sense haver llegit atentament el text.
    No subratllar.
    Retallar i apegar les oracions originals.
    Utilitzar el mateix lèxic que hi apareix.
    Citar el text de partença, amb exemples i tot.
    Repetir les dades i les xifres que hi apareguen.
    Incloure la nostra opinió personal.
    Utilitzar clixés del tipus: "l'autor diu...", "el text ens parla...".
    Escriure frases soltes, tipus esquema.
    No utilitzar cap connector.
    Aconseguir una extensió o bé molt breu o bé semblant al text original.
    No revisar l'ortografia i presentar un resum amb faltes.



dimarts, 29 d’octubre del 2019

LA IMPERSONALITZACIÓ

Hi ha molts textos en què no apareixen les marques díctiques de persona ─la presència dels interlocutors─ . Això ocorre quan l’emissor decideix no mostrar-se a través dels enunciats que construeix i tampoc no implica el receptor en el seu discurs. En aquest cas l’emissor es distancia del que diu i respecte a qui ho diu. Aleshores parlem de discurs «objectiu», caracteritzat per abundància d’estructures impersonals. Els exemples més significatius es donen en els anomenats textos científics, especialitzats i divulgatius. Les fórmules lingüístiques que anomenem fórmules d’impersonalització són principalment les següents:

1. Construccions impersonals reflexes amb el pronom es, sempre en 3a persona del singular: «Es parla constantment de la mala qualitat de determinats productes alimentaris, però no es fa res per tal de posar-hi remei.»

2. Construccions de subjecte indeterminat corresponent a hom, la gent, tothom, algú: «Algú podrà pensar que és bo fumar.»

3. Construccions impersonals formades amb els verbs haver-hi, caldre, fer falta: «Hi va haver molta gent en la festa del meu aniversari.»

4. Construccions amb els verbs semblar o parèixer: «Sembla que vindran avui.»

5. Interpretació impersonal d’un verb conjugat mitjançant la 3a del plural, la 1a del plural o la 2a del singular o plural: «Truquen a la porta». «M’han posat una multa». «En valencià posem accent als mots esdruíxols». «Quan penses en aquestes coses, no pots fer més que tremolar».

6. Construccions amb el subjecte en infinitiu: «Cridar no ajuda gens a resoldre els problemes».

7. Les oracions passives produeixen un efecte paral·lel al de les impersonals: el fet de destacar l’objecte de l’acció verbal fa que es deixe en segon lloc o fins i tot s’obvie el subjecte lògic (l’agent). Oració passiva: «Les seues aptituds són molt valorades (pel tribunal)». Oració passiva reflexa: «Es valoren molt les seues aptituds». La corresponent impersonal reflexa seria: «Es valora molt les seues aptituds»

dilluns, 15 d’abril del 2019

PROPIETATS DEL TEXT


1. Presentació
·cal·ligrafia adequada, lletra intel·ligible
·ús de marges a esquerra i dreta i enquadres dalt i baix
·línies rectes i interlineat proporcional
·presentació del text en paràgrafs amb doble espai o sagnia
·en treballs acadèmics, ús de títols, índex, bibliografia, notes...

2. Adequació:
·tria del tema a desenvolupar
·tria de la tipologia (narrativa, descriptiva, expositiva, argumentativa...)
·elecció del registre idoni: literari (recursos retòrics), científic (lèxic específic), estàndard

3. Coherència:
·economia i claredat: informació estrictament necessària (ni que en sobre, ni que en falte)
·exposició progressiva (pots començar per allò més important), ordenada i completa
·seguir una estructura bàsica (p.e. text expositiu: introducció, desenvolupament i conclusió)

4. Cohesió
·usar connectors
·usar els signes de puntuació i els recursos tipogràfics (cursiva, cometes...)
·evitar la repetició lèxica (usar pronoms, el·lipsis, sinònims)
·usar els temps verbals de l’eix temporal elegit

5. Correcció
·revisar les errades ortogràfiques, accentuals, morfosintàctiques i lèxiques

6. Estil personal
·originalitat en el tema tractat i en la forma de redactar-lo

dimecres, 6 de març del 2019

FONÈTICA CONSONÀNTICA


Consonants alveolars fricatives

Segons el mode d’articulació, les consonants alveolars fricatives poden ser sordes [s] o sonores [z].

Cal pronunciar [s] sorda quan les paraules porten:

a) ss entre vocals: assaig, disseny, interessar, passió, missió.

b) ss en els prefixos trans- i sots- seguits d’un mot començat per s-: sotssecretari, transsònic.

c) s en posició inicial, en posició final i davant o darrere de consonant:
sentiment, repàs, pensar, festa, transformar.
Excepcions:
1) en el prefix trans- i en els derivats de fons i de dins seguits de vocal o consonant sonora.
2) si la s va seguida de consonant sonora.

d) s en mots que comencen per s als quals se’ls afig un prefix: asíndeton, antesala, bisexual, ecosistema, contrasenya, dinosaure, polisíl·lab, sobresalt.

e) c davant de e, i: cera, cinema, cacera, ací, secció, solvència, abundància.

f) ç davant de a, o, u i en posició final: força, eriçó, forçut, esperança, capaç.

g) el grup ts a principi de mot: tsar, tsarevitx. Cal tenir en compte que en registres molt formals es pronunciarien africades [ts].

h) el grup sc davant de e, i: piscina, ascensor.

Cal pronunciar [z] sonora quan les paraules porten:

a) s entre vocals: cosí, casar-se, pesar.

b) s en el prefix trans- i en els derivats de fons i de dins seguits de vocal o consonant sonora: trànsit, transitar, enfonsar, endinsar. Però transport, transformar... són sordes.

c) s seguida de consonant sonora: esborrar, esmolar, esmorzar.

d) z en qualsevol posició: pinzell, zulu, amazona, nazi, ozó.

e) el grup tz del sufix –itzar: analitzar, localitzador, normalitzar, organització. La pronúncia africada és pròpia dels registres més formals.


Consonants palatals africades o fricatives

Segons el mode d’articulació, les consonants palatals poden ser sordes [∫], [t∫] o sonores [dз], [з].

Remarques:

a) En el valencià general i tortosí, la x inicial de mots com xal, xampany, xicot, xiular... es pronuncia africada [t∫].

b) En canvi, la pronúncia és fricativa [∫] en alguns mots, la majoria d’origen àrab: xarop, xarxa, Xàbia, Xàtiva, Xeresa, Xeraco, xeringa.

c) En el valencià general, la j i la g de mots com joc, germà, pluja o regidor es pronuncien com la tj i la tg de viatjar i fetge, és a dir, africades, [dз]: [dзermá], [plúdзa], [redзidór]. En la major part de la resta del domini lingüístic es pronuncia fricativa [з].

d) La j del pronom personal jo i l’adverbi ja es pronuncia com una i semiconsonant i no com una sibilant: [‘jo], [‘ja].

Els sons de la x

A més dels sons que ja hem vist de la x ([∫] i [t∫]), cal remarcar que aquesta consonant té altres realitzacions com les que trobem en els mots taxi [táksi] o explicar [eksplikár], per una banda; o les que trobem en mots com examen [egzámen] i exhibir [egzibír], per altra banda.

Casos on la x sona sorda [ks]:

a) Entre vocals: fixar, luxe, màxim, òxid, oxigen, sexe, taxa...

b) Mots començats per ex+consonant sorda: excepció, excel·lent, excrement, excursió...

c) A final de mot: annex, complex, crucifix, fix, índex, prefix, sufix, esfinx... Però romanx, ponx.

Casos on la x sona sonora [gz]:

a) Mots començats per ex+vocal: exagerar, exemple, exercici, exèrcit, existir...

b) Mots començats per ex+h+vocal: exhalar, exhaurir, exhaust, exhibició...

c) Mots començats per ex+consonant sonora: exvot, ex-libris


Fonètica sintàctica: consonants finals i fenòmens de contacte

Els principals fenòmens de contacte consonàntic són:

a) Ensordiment:


Les consonants oclusives en posició final de paraula es pronuncien sordes quan es troben davant de pausa, davant de vocal o davant de consonant sorda. Així:



La b passa a pronunciar-se [p] en tub, àrab escrit, club caríssim.

La d passa a pronunciar-se [t] en verd, actitud impecable, fred polar.

La g passa a pronunciar-se [k] en diàleg, càstig abusiu, sang freda.



b) Sonorització:

Les consonants oclusives en posició final de mot es pronuncien sonores davant una consonant sonora. Així:

La p passa a pronunciar-se [b]: cap baix, tap negre.
La t passa a pronunciar-se [d]: gat blanc, dit menut.
La c passa a pronunciar-se [g]: cuc de terra, ruc jove, pic màgic.

Les consonants africades i fricatives en posició final de mot e pronuncien sonores davant una vocal o una consonant sonora. Així:

La f passa a pronunciar-se [v] en golf estret, baf humit, fotògraf distret.
La s i la ç passen a pronunciar-se [z]: braç esquerre, gos de presa, els vius, veloç i potent, els amics, dies llargs.
La x [∫] passa a ponunciar-se [з]: guix blanc, peix olorós, naix de cul, apareix de sobte.
La ts passa a pronunciar-se [dz]: pots acompanyar-me, no pots deixar-ho, tots units.
La ig i la tx passen a pronunciar-se [dз]: roig i negre, vaig de pressa, estoig obert, despatx buit.

c) Geminació:
És una repetició successiva d’un so. Ortogràficament les geminacions es representen per:
1) La repetició de la mateixa lletra, en els casos dels doblets –dd–, –l·l–, –mm–, –nn–: additiu, novel·la, innocent, immediat.

2) Els aplecs –tl–, –tll–, –tm–, –tn–, en què la t que apareix com a primer element no es pronuncia sinó que indica una duplicació del segon so: guatla, rotllo, setmana, motle.

Observacions:
a) No representen geminacions els aplecs –cc– i –gg–, ja que cada grafia es pronuncia d’una manera diferent: accident [ks], suggerir [gdз]; ni els dígrafs –ss–, –rr–, que s’usen per representar un únic so, [s] i [r] respectivament.
 
b) Si bé és preferible la pronunciació geminada dels grups consonàntics –dd–, –l·l–, –mm–, –nn–, –tl–, –tll–, –tm– i –tn– per ser considerada més formal, també és pròpia del valencià estàndard la pronunciació simple.
c) L’aplec –tn– i -tl- es pronuncia [dn], [dl] en paraules cultes: ètnic, vietnamita, atles, atlàntic...

d) Emmudiment:
Consisteix a no pronunciar un so quan es troba en unes posicions determinades. Els casos més generalitzats d’emmudiment són els següents:

1) La p dels grups ps- inicial: psicologia, psiquiatre... Esta p sols es pronunciaria en registres molt formals.

2) La primera r de mots com arbre, diners, prendre i els seus derivats així com les formes de futur i condicionals d’estos verbs: sorprendrà, comprendria...

3) La primera consonant dels grups consonàntics cultes gn–, mn– i pn–: gnom, mnemotècnia, pneumònia.

4) La b de la preposició amb davant de consonant: amb tu.

5) La p dels grups consonàntics –mp– i –mpt–: presumpció, compte, atemptat.

6) Sovint i, sistemàticament, al nord de la comarca del Camp de Morvedre, les consonants oclusives en les seqüències finals de paraula –lt, –ld, –mp, –mb, –nt, –nd: molt, camp, rumb, font, profund, també els plurals molts, camps...

7) A partir de la comarca de la Plana Alta cap al nord del domini la r final dels verbs i d’altres categories: cantar, saber, patir...

FONÈTICA VOCÀLICA


E oberta

a) Quan la vocal de la síl·laba següent és una i: cèntric, col·legi, conveni, dèbil, exèrcit, incendi, misteri, obsequi, patètic, premi, prudència...
Excepcions: església, Dénia, sépia, sénia...
Observació: la e de València es pronuncia tancada en valencià estàndard (com també és el cas d’altres mots que s’escriuen amb accent obert: què, perquè, època o sèrie).

b) Quan la vocal de la síl·laba següent és una u o en el diftong –eu: cèl·lula, fèmur, fideu, ingenu, perpetu, peu, preu, referèndum...
Excepcions: creu, greu, meu...

c) Davant de l, l·l, rr i r seguida de consonant: arrel, cel, mel, aquarel·la, cel·la, novel·la, ferro, serra, terra, comerç, cert, hivern, verd...
Excepcions: belga, selva, cercle, cérvol, erm, ferm, herba, serp, terme...

d) En quasi totes les esdrúixoles: anècdota, cèlebre, gènere, rèplica...
Excepcions: Énguera, llémena, témpores, séquia, església

e) Paraules planes amb accent gràfic: dèbil, fèrtil...
Excepcions: préstec, cérvol, sépia...

f) En les terminacions –ecta, -ecte, -epta, -epte: col·lecta, correcte, objecte, recepta, concepte, excepte...
Excepcions: repte i les formes del verb reptar accentuades en el lexema.

g) En els termes tècnics i científics: acèfal, espectre, telègraf, telèfon, pètal, vèrtex...
Excepcions: apotema, biblioteca, castrense, celest, forense, lepra, teorema...

h) Quan es correspon amb el diftong castellà ie: hierro→ferro, sierra→serra ... Alerta perquè no sempre es compleix: piedra→pedra, hierba→herba

i) Altres mots: gendre, tendre, Vicent, Josep.


O oberta

a) Quan va davant de i o la vocal de la síl·laba següent és una i: Alcoi, boia, boina colònia, dimoni, elogi, heroi, lògica, misogin, odi, oli...
Excepcions: acabades en –oix com moix o coix.

b) Quan va davant de u o la vocal de la síl·laba següent és una u: bou, còmput, cònjuge, Corpus, dijous, mòdul, nou, ou, ploure, prou, sou (salari)...
Excepcions: sou (ser), pou presenta vacil·lacions (oberta/tancada)

c) En quasi tots els mots esdrúixols: còlera, còmplice, dòmino, glòria, història, lògica, memòria, òptica, pòlissa...
Excepcions: fórmula, góndola, pólvora, tómbola, tórtora.

d) Paraules planes amb accent gràfic: psicòleg, pròleg...
Excepcions: estómac,...

e) En els termes tècnics i científics: amorf, anòmal, ciclop, demagog, esòfag, poliglot, pròleg, quiròfan, quilòmetre, tòrax...
Excepcions: acabades en –oma com carcinoma o lipoma i acabades en –forme com pluriforme.

f) En els pronoms demostratius neutres i en els monosíl·labs i els seus compostos acabats en –o: açò, això, allò, bo, do, so, to, tro, ressò, ultrasò...
Excepcions: en la conjunció però hi ha vacil·lació (oberta/tancada)

g) En la majoria dels mots acabats en :
- oc, -oca: albercoc, foc, groc, bajoca, lloca, roca...Excepte: boc, boca, moca.
- oç: feroç, veloç... Excepte: boç, arboç.
- ofa: carxofa, estrofa, garrofa, Moncofa...
- oig, -oja: boig, goig, roig, boja, roja... Excepte: estoig.
- ol, -ola: bunyol, caragol, fesol, escola, pistola... Excepte: bola, cola, gola.
- oldre: absoldre, moldre, resoldre...
- olt, -olta: desimbolt, solt, revolt, revolta... Excepte: molt, escolta.
- ondre: compondre, correspondre, respondre...
- ort, -orta: esport, fort, hort, mort, sort, horta, porta...
- ossa: brossa, carrossa, grossa. Excepte: bossa, gossa.
- ost, -osta: cost, impost, pressupost, rebost, posta... Excepte: agost, congost, most.
- ot, -ota: clot, pot, xicot, cabota, granota, pigota... Excepte: bot, brot, nebot, rot, bota, gota,tot jota, sota...

h) Quan es correspon amb el diftong castellà –ue: huevo→ou, suerte→sort,
suelo→sòl, consuelo→consol... Excepte: cuenta→compte.

i) En altres mots: hora, home, dona, aleshores,..


Fonètica sintàctica

És propi de l’àmbit general pronunciar en una sola síl·laba la vocal final de mot amb la vocal inicial del mot següent, tot fent-hi o bé sinalefa o bé elisió.

Elisió
Una de les vocals no es pronuncia.

1. Vocal tònica+vocal àtona, s'elideix l'àtona.
Mà esquerra, ve amb mi, a mi em sembla, no el veig
Pronunciat: Mà'squerra, ve’mb mi, a mi’m sembla, no’l veig

2. Vocal àtona+vocal àtona
· Si les dues són (o sonen) iguals, s'elideix la primera.
· Si en l'aplec hi ha una /e/ i una vocal, s'elideix la /e/.
· Si la 1ª àtona és /-a/ i l'altra és /e-/, s'elideix la /e/.
· Si la 1ª vocal àtona és /i/, s'elideix la 2ª.
Quina alegria, una artista vine en tren, carro obscur, torna a entrar
Pronunciat: Quin’alegria, un’artista, vin’en tren, carr’obscur, torna’ntrar

3. Vocal àtona+vocal tònica, s’elideix l'àtona.
Mitja hora, vol que òbriguen ja
Pronunciat: Mitj’hora, vol qu’òbriguen ja

Sinalefa
Les vocals en contacte es pronuncien en una síl·laba.

1. Si el pronom HI o la conjunció I van seguides de vocal, es pronuncien en una síl·laba perquè la I fa de consonant, o la conjunció "SI".
Hi ha gent, no hi ha res a fer, i a mi, què?, si ocupa el lloc
Pronunciat: Hiha gent, no hiha res a fer, ia mi què?, siocupa el lloc

2. La vocal final de paraula i la inicial de la paraula següent són combinació de diftong.
Demà hi serà, té un gat, tu i jo
Pronunciat: Demai serà, teun gat, tui jo

3. La U també pot fer de consonant (fins i tot quan el pronom HO es pronuncia U).
Cau alguna cosa, ho ha fet ell, canto a l'amor
Pronunciat: Ca ual guna cosa, ua fet ell, can toa l'amor

4. També pot formar-se un triftong.
Hi ha una donzella, i augmentà el plor
Pronunciat; Iau na donzella, iaug mentàl plor