FIGURES RETÒRIQUES

Fonològiques

Al·literació: Repetició volguda d’uns mateixos sons. (Dibuixa una mà molt lenta camins de la mar dels somnis. ESPRIU)

Paronomàsia: Proximitat o semblança de dos o més mots. (Taronja, menja de monja. ALMELA)

Onomatopeia: Paraula que imita un so real. (Un cavall, corre que corre. MARAGALL)

Sintàctiques

Anàfora: Repetició del mateix grup de mots al començament, final... de determinats versos. (Treu-te la capa –li demana ella/ treu-te tu el manto, que et veuré més vella. MARAGALL)

Sinonímia: Ús de dos o més paraules de significats idèntics. (Ací les cante, ací les dic. ESTELLÉS)

Derivació: Ús de paraules amb el mateix lexema i diferents morfemes flexius. (Tinc por de les formigues/ formiguejant pel capciró de l'univers. FELÍCIA FUSTER)

Asíndeton: Supressió de les partícules relacionals. (Aquella meua pobra, bruta, trista, dissortada pàtria. ESPRIU)

Encavallament: Trencament del discurs al final d’un vers que té la seua continuació en el posterior.   

(El rellotge parla, viva
màquina de mort. ROSSELLÓ-PÒRCEL)

Hipèrbaton: Alteració forçada de l’ordre gramatical dels mots per aconseguir el ritme adequat o la mètrica desitjada. (La bella dama, de plomes sota el feix. CARNER)

Perífrasis: Ús de moltes paraules en compte de poques. (Espero en pau l’hora de tornar al si de la terra. MARTÍ I POL)

Polisíndeton: Repetició d’una conjunció per donar més força a l’expressió. (Nuós i poderós i roig com el veieu. CARNER)

Epítet: Adjectiu que no aporta cap contingut significatiu essencial, sinó que evidencia i ressalta una característica coneguda. (Sota lo cel blau. PONS)

Paral·lelisme: Ús d'estructures sintàctiques similars en dues oracions o versos consecutius. (Sense Mediterrani, sense grecs ni llatins, sense picapedrers. ESTELLÉS)

Enumeració: Llista de mots. (Drap de la pols, escombra, espolsadors, plomall, raspall, fregall d’espart, camussa, sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra, i sabó en pols, blauet, netol, galleda. MARÇAL)

Quiasme: L'ordre de les paraules en una oració s'inverteix en una altra. (Hi canten los rossinyols, les tórtores hi gemeguen. VERDAGUER)

Zeugma: Ús d'una paraula aplicable a dues accions diferents, d'una real i l'altra figurada. (Mastego idees, mots i alguna fulla de menta. MARTÍ I POL)

Fractura o esglaonament: Trencament d’un vers en diferents altures.

(Blanca

            bruna

                      i fina com un pa de mel. (SALVAT-PAPASSEIT)                                                                                                                                           

Semàntiques

Antítesi: Oposició de mots de sentit contrari. (M’exalta el nou i m’enamora el vell. FOIX)

Hipèrbole: Exageració evident. (El sostre es va allunyant. CARNER)

Personificació: Atribució de qualitats humanes a sers inanimats. (Sospira la campana. VERDAGUER)

Interrogació retòrica: Pregunta que no espera cap resposta per part de ningú. (No heu sentit mai els enamorats com parlen? MARAGALL)

Ironia: Expressar una intenció amb mots de significat absolutament contrari creant un efecte de retret o burla. (La fàbrica resol tots els problemes. MARTÍ I POL)

Paradoxa: Expressió d’un enunciat cert, però que conté dos conceptes antagònics que generen un efecte contradictori, absurd o inversemblant. (Mireu un mort amb la mirada viva. MARTÍ I POL)

Pleonasme: Consisteix a repetir una paraula o una idea per reforçar l’expressió. (I jo, aleshores, basaré ta galta; i la besada ens durà el joc d’amar. SALVAT-PAPASSEIT) .

Trops

Comparació: Relació d’analogia amb l’ús d’un nexe comparatiu entre l’objecte real de què es parla i un objecte imaginat. (Bullirà el mar com la cassola al forn. A. MARCH)

Metàfora: Substitució d’un objecte real per un d’imaginat, amb el qual existeix una determinada analogia. (Quatre palmeres, el vent mou son plomall. LLORENTE)

Metonímia: Metàfora que substitueix un objecte pel nom d’un altre, però prenent la causa per l’efecte, el contingut pel continent, la matèria per l’objecte... (D’aquells pollosos anys quaranta. FERRATER)

Sinestèsia: Ús de trets propis d'un sentit del cos per descriure quelcom referit a un altre sentit. (Ara és color d’olor de poma. FERRATER)

Oxímoron: Ús de dos termes junts que es contradiuen. (Aquesta obscura claredat. CORNEILLE)